De la Complicitat Invisible

Aquesta tarda tenia ganes de plorar. Darrerament s'estan produint molts canvis a la meva vida i una no és tan forta com per no sentir la necessitat, a voltes, de vessar algunes llàgrimes per tal de deixar respirar el cor. Deslliurar-lo de les càrregues i de les angoixes.

Però he pensat que que fruir de l'aire lliure sería millor i que el meu cos i la meva ment ho agraïríen de debó. I he baixat a la piscina comunitària. Els crits dels nens llençant-se incansablement a l'aigua, inventant realitats a cada instant, esquitxant aigua a tort i a dret m'han fet somriure i captivar les seves il.lusions. Què aviat oblidem la nostra infantesa, quan érem els reis del nostres somnis!

Aviat, ens reunim una petita colla de dones, de diferències generacions, entre els 30 i els 70, que tenim més en comú del que creiem o sabem o notem. La conversa flueix pausada, natural, sense cap artifici. Riem, gaudim de les petites agudeses, dels dobles sentits. Totes tenim parella, totes tenim experiència, fills, preocupacions econòmiques, esperances i decepcions. Portem una llarga camí a les espatlles i la motxilla ens pesa i aquí la buidem, aquí la reomplim, allà la voldríem llançar ben lluny però no renunciem pas a ella. Sóm lluitadores. Algunes tenim més arrugues, altres algunes ferides.

Aquest petit encontre, l'agraïm i bevem d'ell amb fruïció. És una mica d'aire fresc, una estona on només sóm amigues, som dones, sóm persones.

Intercamviem secrets, sóm políticament incorrectes, critiquem a la veïna nova i ens capbussem dins l'aigua tèbia de la germanor invisible que ens uneix, amb fils prims però, alhora, ferms.

Ens fem unes fotografies, ens queixem de com hem quedat. Reconeixem que sóm així encara que voldríem ser més guapes, més altes, més primes...Nogensmenys la càmara copsa en la nostra mirada més del que mai voldríem dir.

Bevem uns refrescs i callem, respirant i estirant aquest encontre improvisat. El sol ens acarona i ens sentim lliures i a casa.

Quan torno al pis, sóc jo però he aprés que no estic sola, que elles són un petit refugi i que la nostra complicitat ha fet reviscolar el meu cor. No saben quan he après. Ja no tinc ganes de plorar, em sento agraïda.