De Nens Esponges i de Soletats Adultes

Un amiga s'està separant i, com sempre, és un tràngol dolorós i amarg. Més difícil si es pot, quan hi han nens de per mig.
Els nens sempre s'adonen de quan passen coses. Són petites esponges que assimilen totes les petites diferències de la vida qüotidiana. He vist que en Marc en mira amb ulls tristots com si desitgés que li expliqués el que està passant a la seva llar. Cóm li explico que no sóc jo qui ho ha de fer?

Té nou anys i uns ulls blaus en els que et pots endinsar i que apaguen la set com una font d'aigua fresca que t'omple de vida. Una mirada profunda i directa, a voltes, dura, que mira l'horitzó i que li dona un caire fatxenda quan, en realitat, és una persona molt emotiva i fràgil. Quan somriu, tota la cara se l'il.lumina i els ulls se li fan dues ratlletes, com si fos un xinet. El cabell, sempre esvalotat, rossenc i ben curt.

La germana, més petita, és tossuda com una mula. Alta i amb un cos rodonet, ulls de color avellana i força esquerpa. És la reina del "no". No dóna petons, no dóna les gràcies, no fa cas a la mare. Crec que l'Anna l'ha consentida molt. És realment incontrolable i vol ser eternament petita així que, quan la mama li diu que no a una cosa, plora. I plora com una tormenta d'estiu als Pirineus. Amb trons, llampecs i força aigua corrent cara avall, amarant-se al vestit de cotó. I la mare se sent culpable i ella guanya un cop més.
La Txell no vol saber més que de nines, de fades i castells, de la Nintendo i la princesa Rapuntzel, de gelats i d' ous Kinder. És ben llesta i sap que els papes han discutit molt darrerament però, és massa petita per entendre (de vegades, ni els adults entenem res!)i, per altra banda, el seu mestre diu que és més infantil que els altres nens de la seva classe.

Des que l'Anna està duent aquest procés, els nens s'han dispersat i han començat a tenir problemes per concentra-se en el col.legi, no fan cas de cap ordre i quan el pare se'ls endú vénen carregats de regals, curiosament cada cop més cars, que en dos dies deixen abandonats pel terra. Li diuen a l'Anna que el "papa si els estima".

Ella fa poc que ha obert un negoci propi que, sortosament, li està anant molt bé. Per a mi no és una sorpresa però ella, que té una autoestima molt baixa, encara no s'ho creu pas.

Li dic a l'Anna que els hi expliqui als nens, un dia, el que està succeïnt entre el Jordi i ella. Que consulti amb el pediatra o amb un amic psicòleg que té, com explicar-lis tot plegat de la millor manera. Si és que existeix una "bona" manera, val a dir.
Sento que un dia, un nen de l'escala, dels que juguen junts, tindrà una mala sortida i dirà quelcom que no hauria de dir. Sobretot en Joan que em fa més por que una pedregada. Dotze anys maldestres i poca-soltes.
Ella deixa el temps passar.

Se sent molt sola i xateja cada nit, en el desfici de trobar un nou amor. I està tan mancada de carinyo que qualsevol que li diu una paraula maca, la fa plorar com una magdalena. Se sent "bruta" perquè fa sexe cibernètic. Abaixa els ulls quan m'ho explica. L'entenc perfectament i li replico que no té de que avergonyir-se. Sé que trobarà, més endavant, quan hagi passat un temps, un bon amic que, qui sap?, potser es converteixi en el seu "príncep blau". Perquè l'Anna és d'aquelles persones que per molt que passin, no renuncien mai a sommiar. Té l' il.lusió d'un home que la respecti , la valori i l'estimi. No seré jo que li negui el seu desig. I els desitjos sovint es cumpleixen.

Mentre "el príncep blau" encara no ha pujat al cavall, ella només va d'advocats i els nens demanen i demanen, ara gominoles, ara joguines, desprès un gos.

Prenem un té juntes i li deixo un estel de possibilitats, li obro portes perquè corri l'aire. Intento ser una bona amiga encara que sovint faig errades. Almenys, aquesta nit hem sopat plegades i l'he vist somriure. Els nens s'ho han menjat tot i se'n van al llit sense fer soroll.